LEISHMANIOSI

QUÉ ÉS LA LEISHMANIOSI 

"Malaltia parasitària transmesa per un vector i causada per protozous del gènere Leishmània". Aquests paràsits infecten una gran varietat d'animals vertebrats (llop, guineu, gat salvatge, gat domèstic, geneta, linx, mangosta) i es transmeten per la picada d'un flebotom (mosquit) infectat. Els gossos són el principal reservori per a aquesta zoonosi. 

La leishmaniosi canina, una malaltia greu i de conseqüències fatals, s'estén per la conca mediterrània, part d'Àsia, Amèrica Central i Sud-amèrica. Es calcula que, només al sud-oest europeu, hi ha almenys 2,5 milions de gossos infectats i que la malaltia s'està estenent cap al nord: 20.000 casos diagnosticats al sud d'Alemanya, Àustria i Suïssa. Es tractaria de gossos que han viscut o viatjat anteriorment a àrees endèmiques. El nombre creixent de gossos que viatgen al sud d'Europa o de gossos importats com a mascotes procedents d'àrees endèmiques està suscitant serioses preocupacions sobre la introducció de malalties transmeses per vectors.

LA LEISHMANIOSI EN PERSONES

En l'espècie humana pot adoptar dues formes de presentació: visceral (kala atzar) que afecta els òrgans interns i és mortal si no es tracta, i les formes cutània i mucocutània que poden curar-se espontàniament però que deixa cicatrius que causen desfiguració. Sembla que a Espanya podria haver més casos dels que es diagnostiquen pel desconeixement dels metges, que ja estan rebent cursos sobre aquesta patologia en els centres d'atenció primària. Molts processos dermatològics mal diagnosticats són provocats per la leishmaniosi i no són diagnosticats ja que en molts casos curen espontàniament. 

Més de 350 milions de persones de 88 països es troben en situació de risc de leishmaniosi i la taxa de mortalitat de leishmaniosi visceral, causada pel complex leishmània, només és superada entre les malalties parasitàries per la malària. 

QUANTS GOSSOS ESTÁN AFECTATS?

El nombre de gossos infectats a Sud-amèrica es calcula en milions. Les taxes d'infecció són elevades en algunes zones de Veneçuela i Brasil, on una prevalença alta de la infecció canina s'associa a un risc elevat de malaltia en humans. També s'ha descrit la infecció en gats, cànids salvatges i cavalls en àrees en les que la malaltia és comú en gossos. 

De totes maneres, dins d'un mateix país, com pot passar a Espanya o a Itàlia, la prevalença de la malaltia és molt variable segons zones o regions. Per exemple en la zona de Pisa la prevalença és d'un 1,4% mentre que, a Ligúria, és d'un 30,3%. 

A Espanya, per posar un exemple, a Ourense hi ha una prevalença del 35,6%, a la Corunya del 3,7%, i a Santiago de Compostela del 6,7%. A més, i això és summament important, la seroprevalença infravalora el veritable nombre de gossos infectats com ha quedat confirmat pels estudis basats en la prova de la Reacció en Cadena de la Polimerasa (PCR) en gossos seronegatius. D'això parlarem més endavant. Així, a Marsella la prevalença seria d'un 80% i a Palma de Mallorca d'un 67%. 

COM ES TRANSMET EL PARÀSIT?

És important apuntar que, a més del flebotom, el vector clàssic del paràsit, s'han trobat leishmànies a puces i paparres, però fins ara no s'ha demostrat que aquests dos últims paràsits puguin transmetre la malaltia a través de les seves picades en gossos. De moment, per tant, es tracta d'una troballa casual. El que sí se sap és que un insecte del gènere Phlebotomus (Lutzomya al Nou Món) està adaptat per a la transmissió de Leishmània. 

El flebotom femella és l'únic que pica per obtenir la sang ja que els mascles són vegetarians.

Altres vies de transmissió que ja han estat demostrades són: per transfusió de sang, per la còpula (venèria) i per via transplacentària (de mares infectades a fetus). 

Factors de risc:

•  el gènere, és a dir, ser mascle o femella no sembla ser un factor de risc. 
•  Totes les races són susceptibles. No obstant això, hi ha algunes races com Bòxer, Cocker Spaniel, Rottweiler i Pastor Alemany que semblen ser més susceptibles que la mitjana al desenvolupament de la malaltia simptomàtica. Altres races, com el Podenc Eivissenc, rarament desenvolupen signes clínics.

La prevalença de leishmaniosi canina augmenta fins als 3 anys d'edat per declinar posteriorment fins que el gos és major de 7 o 8 anys, moment en què s'observa un altre pic. Això vol dir que entre els 3 a 6 anys d'edat la incidència és menor. 

·         El risc depèn de l'activitat del gos i de l'exposició resultant a les picades de flebotoms infectats. Per tots és sabut que és des del capvespre quan el mosquit té la seva màxima activitat i que és a partir de temperatures mitjanes de 18 graus centígrads quan comencen a volar i per tant a picar als gossos. 

RESULTATS DE L'EXPOSICIÓ AL PARÀSIT 

Molt important: la majoria dels gossos exposats al paràsit NO DESENVOLUPEN LEISHMANIOSI CLÍNICA (símptomes). Encara que una proporció passarà a desenvolupar la síndrome clínica, alguns gossos poden eliminar per complet el paràsit i un nombre considerable romandrà INFECTAT de forma subclínica. No obstant això NO pot assumir-se que l'estat subclínic en gossos infectats (és a dir sense símptomes) sans sigui permanent. Alguns gossos passaran a eliminar la infecció després d'un temps, però en altres, factors com la immunosupressió i les malalties concomitants poden donar com a resultat la progressió de la malaltia, és a dir es passarà de tenir leishmaniosi subclínica a tenir leishmaniosi CLÍNICA o el que el mateix de ser un gos sa amb leishmànies a ser un gos malalt amb leishmaniosi. També és important saber que, els gossos que estan infectats però són asimptomàtics poden seguir sent una font d'infecció per als flebotoms, fins i tot quan no mostrin signe de malaltia. 

Donada la gran variabilitat, la classificació dels gossos exposats al paràsit Leishmània no és senzilla. 

RESULTATS DE L'EXPOSICIÓ AL PARÀSIT A GOSSOS  

IMMUNOLOGIA DE LA LEISHMANIOSI CANINA.

COM RESISTEIX UN GOS AL PARÀSIT? 

Hi ha moltes evidències que demostren que l'orientació de la RESPOSTA IMMUNE és el factor decisiu que determina si un gos serà resistent al paràsit o evolucionarà per la via de la infecció activa dels macròfags i acabarà desenvolupant la malaltia clínica. 

Us recordo que els macròfags són les cèl·lules que capten o fagociten a les leishmànies i que o bé acaben amb elles o bé permeten que es reprodueixin en el seu interior, destrueixin aquestes cèl·lules i es disseminen per la sang del gos, per tornar a ser capturades per els macròfags repetint el cicle. 

Encara que sigui simplificar molt la realitat, pot considerar que el sistema immune adaptatiu sol funcionar amb dos tipus principals d'activitat en equilibri: 

·         La resposta Th1 (IMMUNITAT CEL.LULAR), mediada per limfòcits T citotòxics (Tc) que es dirigeix fonamentalment contra patògens intracel·lulars (com la Leishmaniosi)  la Th2 (IMMUNITAT HUMORAL), que es caracteritza per una producció considerable d'anticossos per part dels limfòcits B i cèl·lules plasmàtiques, i que és sobretot efectiva contra patògens extracel•lulars. 

·         A més, ambdós tipus de resposta immune poden produir CÈL•LULES MEMÒRIA, QUE SERAN CAPACES D’ESTIMULAR UNA RESPOSTA de tipus Th 1 o Th 2 en dates posteriors si l'organisme es troba de nou amb el mateix antigen. Atenció a aquesta consideració, la de les CÈL•LULES MEMÒRIA, perquè és en el que es fonamenta el funcionament d'aquesta nova vacuna. 

Podem dir que la resistència a la leishmaniosi canina està associada a la forta immunitat Th 1 (IMMUNITAT CEL.LULAR), mentre que, el desenvolupament de la malaltia s'associa a una resposta Th2, és a dir a una IMMUNITAT HUMORAL en absència d'una forta resposta Th 1. 

Sembla que la resposta del gos davant la infecció dependrà de la capacitat dels limfòcits de produir interferó gamma i citocines Th 1, davant la presència de l'antigen (Leishmània) .

COM HEM PREVINGUT LA LEISHMANIOSI FINS ARA?

Fins ara, la prevenció de la leishmaniosi canina s'ha centrat en els mètodes del control del vector (flebotom). Les fórmules parasiticides i repel·lents de paràsits poden proporcionar una eficàcia raonable, però hi ha factors que no poden controlar-se fàcilment com són:

• pèrdua del collaret

• aplicació incorrecta de les pipetes

• reaplicació dels productes tòpics o substitució dels collarets per part del propietari en els intervals adequats

Fins i tot amb la utilització correcta, cap d'aquests productes tòpics pot prevenir totalment totes les picades del flebotom. A més, una vegada que el gos ha estat contaminat amb el paràsit, el producte repel·lent no té cap tipus d'influència sobre el resultat. 

Com apuntem abans, el control sobre el tipus de vida pot ajudar a reduir el desafiament. Els flebotoms piquen sobretot al capvespre i l'alba, de manera que el manteniment dels gossos a l'interior en aquests períodes pot disminuir el nombre de picades. Tanmateix, com que les finestres es solen deixar obertes, els flebotoms són atrets per la llum i poden entrar a les llars i picar. 

També s'ha intentat prevenir la leishmaniosi a nivell epidemiològic, controlant els gossos infectats. En algunes àrees del món, com al Brasil, s'ha provat una estratègia d'eutanàsia obligatòria dels gossos seropositius per motius de salut pública i amb alguns resultats positius. No obstant això, aquestes estratègies són molt difícils d'acceptar socialment en altres parts del món. En qualsevol cas, EL GOS ÉS INFECCIÓS PER AL VECTOR ABANS DE CONVERTIR-SE EN SEROPOSITIU, pel que aquest abordatge no és suficient per trencar el cicle de transmissió. Això vol dir, que fins que no es produeix el que s'anomena seroconversió, que serà el que permeti detectar els anticossos per poder dir que un gos és positiu, hi haurà gossos que sent negatius tinguin el paràsit en el seu organisme i per tant siguin reservoris de Leishmània. A més, els hostes cànids salvatges, com les guineus, també poden mantenir el cicle de la infecció. 

El tractament dels gossos infectats pot disminuir la càrrega antiparasitària de forma considerable i és probable que disminueixi la pressió de la infecció dels flebotoms que piquen a aquests gossos. Però, el tractament no converteix al gos en completament no infecciós per als flebotoms.

La solució ideal consisteix en tornar resistents als desafiaments naturals a la immensa majoria dels gossos sense haver de dependre únicament del compliment del propietari i el seu aspecte en l'aplicació d'opcions parasiticides. Un control addicional del vector per disminuir la dosi de paràsits rebuts per un gos vacunat, seria, és clar, complement d'aquest abordatge fonamental. 

FINS ARA L'OPCIÓ QUE FALTAVA ERA UNA EINA PER INCREMENTAR L'EFECTIVITAT DE LA RESPOSTA IMMUNE AL TRACTAR ELS DESAFIAMENTS REBUTS. 

LA VACUNA: CANILEISH 

La fabricació d'aquesta vacuna s'ha basat en una línia d'investigació que s'inicia a principis dels anys 90, que va consistir en una nova i revolucionària manera de reproduir el cicle biològic complet dels paràsits de Leishmània sense la utilització d'animals d'experimentació. 

S'aconsegueix així un sistema de cultiu sense sèrum ni cèl.lules, que va permetre no només produir tots els estadis del desenvolupament del paràsit sinó que també es va poder aconseguir un sistema de producció del mateix considerablement més ràpid al mateix temps que es mantenien les seves propietats virulentes i antigèniques . A més, donat el exclusiu medi de cultiu utilitzat, totes les proteïnes del sobrenedant són productes del paràsit. Són les anomenades proteïnes secretades-excretades o PSE. 

És el 1998 quan es decideix avaluar l'ús potencial dels antígens PSE juntament amb un adjuvant per a la vacunació immunoterapèutica en casos de leishmaniosi canina clínica. Tot el treball previ dels efectes de les PSE sobre l'equilibri immune havia estat realitzat en ratolins i els resultats van ser prometedors. 

S'aconsegueixen així resultats encoratjadors en un petit assaig de casos clínics que indicaven que les proteïnes PSE podien acabar desplaçant la resposta immune feia un tipus Th 1 (us recordo: RESPOSTA CEL.LULAR) més apropiat i també millorar la salut global dels gossos. Les proves experimentals i de camp amb un prototip de vacuna PSE formulada amb l'adjuvant MDP en gossos sans també van donar resultats positius, indicant que aquestes proteïnes podrien protegir enfront de la leishmaniosi canina. 

Posteriorment, l'adjuvant MPD és substituït pel QA-21, que ofereix millor tolerància i és conegut per estimular la resposta immune tipus Th 1. Aquest tipus d'adjuvants tenen una rara habilitat d'estimular una immunitat mediada per cèl·lules a més d'una immunitat humoral amb dosis baixes. La seva capacitat excepcional per estimular la resposta Th 1 i la producció de limfòcits T citotòxics els fa ideals per a vacunes dirigides a paràsits intracel·lulars. Aquest adjuvant és el mateix que s'utilitza en la vacuna de la malària en l'espècie humana que està en la fase III d'assajos. 

Les PSE són proteïnes excretades-secretades pels paràsits, i tenen, entre altres funcions, la seva contribució a la infecció de la cèl·lula per part del paràsit i la multiplicació intracel·lular posterior a més de la modulació de la resposta immune de l'hoste. Resulta summament important que el sistema immune processi aquestes proteïnes per estimular la proliferació de limfòcits T. Es va demostrar que les PSE estimulen millor la proliferació de limfòcits T que les proteïnes brutes del paràsit. Calia aconseguir fraccionar les més de 2000 proteïnes de la Leishmània i utilitzar només les PSE (50-100 proteïnes) en la fabricació de la vacuna, que és el que es va fer. 

L'objectiu primari de la vacunació contra qualsevol malaltia protozoaria és MINIMITZAR EL NOMBRE DE GOSSOS VACUNATS QUE PROGRESSA CAP A UN ESTADI DE MALALTIA SIMPTOMÀTICA. Aquests gossos, encara que no aparentin patir la malaltia i per això no siguin motiu de preocupació a menys que el propietari tingui consciència, segueixen sent infecciosos per al vector i, en conseqüència, segueixen contribuint de forma considerable a l'epidemiologia de la malaltia. També tenen el risc de progressar cap al estadi simptomàtic. 

Per poder assolir aquests objectius, el principal requisit per a una vacuna contra la leishmaniosi canina és que indueixi una immunitat sòlida, específica i intervinguda per cèl.lules apropiada per a un patogen intracel·lular. Una resposta com aquesta serà capaç de reconèixer l'antigen (Leishmània) i desenvolupar una MEMÒRIA IMMUNOLÒGICA DE LES PERSONES GRANS AMB UNA FORTA POLARITAT Th 1 que, al seu torn, podrà desencadenar una resposta activa eficaç amb predomini Th 1 en les trobades posteriors amb el paràsit . És a dir, del que es tracta quan vacunem als gossos amb aquestes proteïnes i la seva adjuvant, és dotar a l'organisme, a través d'un procés de memorització cel·lular, de la capacitat de matar el paràsit si és que un dia el gos és picat per un flebotom i li inocula leishmànies, o el que és el mateix: ESTIMULACIÓ ESPECÍFICA D'UNA immunitat intervinguda per CÈL.LULES AMB RESPOSTA MEMÒRIA Th 1. 

És evident que quan es crea una vacuna cal demostrar la seva eficàcia, i per això és necessari assajar en el gos. Per això es van realitzar dos tipus d'assajos: 

• Model de desafiament EXPERIMENTAL dissenyat per demostrar la durada de la immunitat.
• Assaig en estació en què es va exposar als gossos a pressions elevades i continuades d'infecció NATURAL al llarg de dues temporades de transmissió.

En circumstàncies normals, la prova definitiva per a una vacuna, i requerida per al seu registre, és un estudi de desafiament experimental. No obstant això, la producció d'un model de desafiament adequat per a aquesta malaltia, és un desafiament en si mateix. 

DESAFIAMENT EXPERIMENTAL

Es van utilitzar 20 gossos de sis mesos d'edat sense contacte previ amb Leishmània. Es va sotmetre a deu gossos al programa normal de vacunació de tres injeccions a intervals de tres setmanes. Es va formular la vacuna perquè contingués un 10% menys d'antigen que una dosi comercial normal, requeriment per a l'estudi dels models d'eficàcia amb fins de registre. Altres deu gossos van servir de control sense vacunació. Hi havia cinc mascles i cinc femelles en cada grup. 

Un any després del programa de vacunació inicial, moment en què s'hauria d'aplicar un reforç (cosa que no es va fer), tots els gossos es van sotmetre a un desafiament mitjançant injecció intravenosa d'una alta dosi de promastigots de Leishmània altament virulents. 

Es va seguir de prop l'estat clínic de cada un dels gossos durant l'any següent. Es va examinar la seva medul.la òssia (punció) en diversos moments per a la realització de PCR quantitativa per detectar ADN del paràsit i també es van realitzar cultius per a comprovar la presència de paràsits vius. També es van realitzar proves per avaluar la resposta immune humoral i la intervinguda per cèl·lules. 

PERCENTATGE DE GOSSOS PCR POSITIVA DURANT LA FASE DE DESAFIAMENT (la setmana 0 (S0) és un any després de l'última vacunació i immediatament abans de la inoculació dels promastigots de Leishmània) 

DESGLOSSAMENT DE RESULTATS: 

• AL GRUP CONTROL (No vacunats)

 -Set gossos van tenir resultats positius a la PCR i cultiu, i van romandre així durant la resta de l'estudi.

 -Dos gossos van tenir resultats positius per PCR la setmana 15 però van mantenir cultius negatius, un dels quals va donar PCR negativa a la setmana 23 i l'altre va donar negatiu a la setmana 32.

 -Un gos va tenir un resultat positiu per PCR al final de l'estudi però va mantenir cultius negatius.

 -Cap gos va bloquejar completament el desafiament abans que el paràsit de s'estengués a la medul.la òssia.

Què vol dir això?:

 -SET GOSSOS VAN TENIR UNA INFECCIÓ ACTIVA ASINTOMÀTICA (PCR + i cultius +), UN GOS SER POSITIU NOMÉS A ADN (PCR + i cultiu negatiu)-DOS GOSSOS es van mantenir LLIURES DE LEISHMÀNIA (PCR + i cultius negatius).

• AL GRUP VACUNAT:

 -Cinc gossos van tenir resultats positius per PCR i cultiu. Tres d'ells van romandre així durant la resta de l'estudi, MENTRE QUE DOS VAN PODER CONTROLAR LA INFECCIÓ I TENIR RESULTATS NEGATIUS TANT PER PCR COM PER CULTIU AL FINAL DE L'ESTUDI.

 -Dos gossos van tenir resultats positius per PCR la setmana 15 però van mantenir cultius negatius, i tots dos van passar a tenir resultat negatiu per PCR a la setmana 23.

 -Tres gossos van bloquejar completament el desafiament i romandre negatius per a totes les proves al llarg de l'estudi. 

Què vol dir això? 

-TRES GOSSOS VAN TENIR UNA INFECCIÓ ACTIVA asimptomàtica, MENTRE QUE SET GOSSOS es van mantenir LLIURES DE LEISHMÀNIA. 

És especialment notable que tres dels gossos vacunats romanguessin negatius per ambdues proves al llarg de l'estudi. El nombre extremadament elevat de paràsits administrat intravenosament fa que fossin ràpidament detectables en la medul.la òssia. A més, la PCR segueix podent detectar fragments de paràsit que romanen a la medul.la òssia durant un temps després que hagin mort. Això va fer que TOTS els gossos control donessin positiu almenys en una ocasió en aquest estudi. Quedo clar, que donades les condicions de l'estudi, la vacuna va demostrar una important eficàcia. A més, cal tenir en compte que l'assaig es va realitzar just en el moment en que correspondria la revacunació dels gossos, cosa que no es va fer, el que va servir per demostrar que la vacuna immunitza com a mínim un any. 

A la foto que podeu veure, es demostra a més que la càrrega parasitària que hi havia a la medul.la dels gossos no vacunats, era molt més alta que en els vacunats. 

DESAFIAMENT NATURAL 

Es tractava de reproduir les condicions de camp, és a dir a les quals es pot enfrontar un gos al llarg de la seva vida, ja que al llarg d'ella, els gossos no estan exposats a un desafiament de dosi única elevada sinó a múltiples picades infectades al llarg d'un període prolongat durant les temporades de transmissió.

Aquest estudi incloc a 90 gossos de raça Beagle (46 vacunats i 44 controls) d'aproximadament 6 mesos d'edat. Es tractava d'animals obtinguts en àrees lliures de Leishmània i es va confirmar que eren seronegatius per a aquesta malaltia i per Ehrlichia en començar l'estudi. 

Entre tres i quatre setmanes després d'haver completat el programa de vacunació tots els gossos van ser traslladats a instal.lacions a cel obert situades en zones altament endèmiques (prop de Nàpols i de Barcelona). El programa es va iniciar al juliol a Itàlia i al juny a Espanya. No se'ls va subministrar cap tractament repel.lent per flebotoms, encara que sí es van usar productes contra puces i paparres. 

80 gossos van completar l'estudi (41 vacunats i 39 controls), ja que al llarg del període de seguiment de dos anys, deu gossos van morir per causes no relacionades amb la leishmaniosi. Atès que dos dels gossos que van morir a Espanya, sembla que ho van ser per leptospirosi, tot i estar vacunats, es va introduir una vacunació semestral contra aquesta malaltia. 

L'estudi va ser cec i els investigadors clínics i el personal que va realitzar les anàlisis al laboratori desconeixien a quin grup pertanyien els gossos. 

Durant l'estudi es va monitoritzar de forma regular la condició clínica dels gossos. 

Per avaluar l'estat respecte a la Leishmània es van realitzar les proves nested PCR (nPCR) i qPCR sobre medul.la òssia, i el cultiu amb aspirat de gangli limfàtic (Itàlia) i medul.la (Espanya). 

La naturalesa altament variable del resultat de l'exposició al paràsit fa que la classificació sigui tot un repte. 

La infecció activa simptomàtica és relativament fàcil de classificar, igual que un gos completament lliure de paràsit. EL PROBLEMA RADICA EN LA DEFINICIÓ D'UN GOS QUE HA ESTAT EXPOSAT AL PARÀSIT PERÒ NO PRESENTA SIGNES CLÍNICS. 

La presència de DNA del paràsit en la medul.la (PCR +) confirma que el gos ha tingut contacte amb el paràsit i suggereix que el paràsit ha sobreviscut el temps suficient per estendre des de la pell a la medul.la òssia. No obstant això, se sap QUE ELS RESULTATS POSITIUS A PCR OBTINGUTS DE MEDUL.LA ÒSSIA DURANT O POC DESPRÉS DE L'EXPOSICIÓ D'UN GOS PODEN ANAR SEGUITS DEL RESTABLIMENT DE RESULTATS NEGATIUS. Aquest establiment passa quan un gos resistent és capaç d'eliminar el paràsit tot i l'extensió inicial cap medul.la òssia. A més, les PCR + de moll d'os no revelen si el paràsit és viu o mort, de manera que no pot constituir una evidència d'infecció activa per si mateixa. ÉS PER AIXÒ QUE LA PCR NO ESTÀ RECOMANADA COM PROVA DE SELECCIÓ RUTINÀRIA A GOSSOS SANS. Tanmateix, la presència de paràsits en cultiu de moll d'os en gossos asimptomàtics, confirma la presència de paràsits vius actius i aquests gossos són classificats com infecció activa asimptomàtica. Resulta molt infreqüent que un gos viatge en direcció contrària i elimini el paràsit una vegada que ha assolit aquesta fase. 

Els gossos que donen positiu de forma repetida a PCR i que després tenen cultius positius es troben clarament en progressió cap a l'estat de malaltia. 

Els gossos que donen positiu a PCR i després es tornen negatius és clar que estan aconseguint el control del paràsit. 

Per tant, podeu seguir el progrés dels gossos al llarg d'un període de dos anys i avaluar la diferència entre gossos vacunats i gossos control. 

RESULTATS AL COMPLETAR L'ESTUDI.

-Hi havia 80 gossos en dos escenaris.

-Hi havia 39 gossos control i 41 gossos vacunats.

-El 72% dels gossos control (no vacunats) van donar positiu a PCR a mínim en una ocasió al llarg de l'estudi, el que demostra la validesa del desafiament, és a dir, que van ser picats pel flebotom que els va inocular les leishmànies. 

RESUM DE L'ESTAT DE LEISHMÀNIA DELS GOSSOS EN EL MES 24 (Després de dos anys d'exposició en una àrea altament endèmica) 

HI HA UNA DIFERÈNCIA SIGNIFICATIVA AL NOMBRE DE GOSSOS AMB INFECCIÓ ACTIVA ENTRE AMBDÓS GRUPS DESPRÉS DE DOS ANYS DE DESAFIAMENT 

Es pot veure, segons la figura superior que, després de dos anys de desafiament natural intens, hi ha una disminució significativa en el risc de progressió cap a la infecció activa.

Si només tenim en compte les infeccions simptomàtiques, que són les infeccions que generen major preocupació al propietari s'observa un patró similar. Es fa evident un efecte estadísticament significatiu quan revisem tant el nombre de gossos simptomàtics al mes 24. 

En aquest estudi, LA VACUNACIÓ AMB CANILEISH disminuir aproxidament QUATRE VEGADES LA PROBABILITAT D'ESTAR ACTIVAMENT INFECTAT I DE PROGRESSAR CAP A LES FASES simptomàtiques. ELS RISCOS RELATIUS SÓN UNA FORMA HABITUAL D'EXPRESSIÓ DEL RISC COMPARATIU PER A UN ESDEVENIMENT. 

L'estudi va deixar clar que el 92,7% dels gossos vacunats van quedar protegits contra el desenvolupament de la malaltia. 

Aquests resultats confirmen l'eficàcia de la vacuna fins i tot davant la possibilitat de nivells excepcionalment elevats de desafiament natural sense protecció addicional contra el vector. Aquest estudi va ser dissenyat específicament per a maximitzar la probabilitat que els gossos desenvolupessin leishmaniosi. Els escenaris van ser triats expressament per assegurar una pressió d'infecció màxima. A EFECTE S'OBSERVA QUE EL GRUP CONTROL, ON 1/3 DELS GOSSOS es va infectar DE MANERA ACTIVA I PROP DE 1/4 PRESENTAR MALALTIA SIMPTOMÀTICA EN ELS DOS ANYS DE DURADA DE L'ESTUDI. La incidència normal de malaltia clínica en àrees endèmiques sol ser inferior al 10% al llarg de la vida de l'animal. 

L'ESTUDI CONFIRMA QUE, FINS I TOT AL PITJOR DELS ESCENARIS, AMB NIVELLS MOLT SUPERIORS DE DESAFIAMENT NATURAL QUE ELS TROBATS NORMALMENT A GOSSOS DE COMPANYIA, LA VACUNA SEGUEIX SENT CAPAÇ DE PROPORCIONAR UNA REDUCCIÓ SIGNIFICATIVA DEL RISC D'INFECCIÓ ACTIVA I DE MALALTIA CLÍNICA.

A més, si seguim l'estat dels individus al llarg del temps, es pot observar que, en comparació amb els gossos control, una proporció major de gossos vacunats és capaç de tornar a l'estat negatiu després d'haver donat positiu a PCR. Aquesta vacuna no només prevé l'entrada del paràsit en l'organisme sinó que orienta la resposta immune i fa que l'animal sigui més capaç de tractar el desafiament rebut. 

PERFIL DE SEGURETAT 

Durant la fase de vacunació no hi va haver reaccions generals com ara febre, malestar, etc, relacionades amb la vacuna. Es van notar reaccions locals comunament, però es van resoldre espontàniament en uns dies després de la vacunació. 

CONCLUSIÓ:

En l'estudi en estació, la probabilitat d'esdevenir infectat activament i progressar cap a les fases simptomàtiques de la leishmaniosi es va reduir aproximadament quatre vegades. 

SOBRE EL MECANISME D'ACCIÓ DE LA VACUNA, SEVA SEGURETAT I EL SEU ÚS A LA CLÍNICA DIÀRIA. 

Poden utilitzar diversos tests en gossos per demostrar que la vacuna dirigeix la resposta immune correcta i dóna com a resultat cèl·lules de memòria Th 1 apropiades capaços d'estimular l'eliminació del paràsit en els macròfags. 

Els resultats serològics demostren que, després de tres setmanes d'haver completat la primovacunació, hi ha una bona resposta a les PSE i al ASP en particular, és a dir, als components de la vacuna. A més, els resultats mostren que quan un gos s'exposa a un antigen intradérmico de Leishmània un any més tard de la vacunació, s'obté una resposta ràpida de memòria d'un tipus IgG (immunoglobulines G), mentre que els deu gossos control no van desenvolupar cap resposta IgG específica en cap punt de l'estudi.

Va quedar demostrat que els gossos vacunats quan entraven en un nou contacte amb el paràsit seves cèl·lules eren capaços de recordar l'antigen i respondre davant seu. De la mateixa manera la producció de Interferó gamma va ser molt més alta en gossos vacunats que en els no vacunats quan van ser enfrontats a l'antigen. 

La resposta de memòria Th 1 produïda com a resposta a la vacunació és, al seu torn, capaç d'estimular la resposta leishmanicida correcta en els macròfags dels gossos. 

Els resultats dels estudis han demostrat la ràpida aparició de la capacitat d'eliminació del paràsit en les tres setmanes posteriors al final de la primovacunació, sent considerablement més alta que en els no vacunats.

El primer requisit immunològic exigit a una vacuna efectiva contra la leishmaniosi canina és que sigui capaç de canviar la resposta immune per desenvolupar una capacitat de memòria efectiva contra el paràsit amb predomini Th 1. S'ha demostrat que l'organisme reacciona adequadament en gossos vacunats davant la presència del paràsit reduint de forma clara el risc d'infecció activa i complint l'objectiu clínic de minimitzar el nombre de gossos que progressen cap a un estat de malaltia simptomàtica. 

És important recordar que les proves descrites es van realitzar en els pitjors escenaris possibles amb desafiaments molt més intensos que els experimentats normalment. 

PERFIL DE SEGURETAT DE LA VACUNA 

En general, els riscos més significatius de reaccions inapropiades associades a les vacunes són:

• Respostes al·lèrgiques: aquest tipus de respostes poden aparèixer com a resposta a qualsevol proteïna i, per tant, com a resposta a qualsevol vacuna. També es creu que són més comuns quan es fa créixer a les vacunes en cultius cel·lulars o en mitjans a base d'ou o sèrum. Per tant, seria d'esperar que l'exclusiu mitjà de cultiu per produir aquesta vacuna disminueixi encara més aquest possible risc.

• Virulència o toxicitat residuals i malaltia en hostes immunodeficients: La virulència residual en hostes i la malaltia en hostes immunodeficients estan causades per l'administració d'organismes inactivats o atenuats de forma inadequada o per la incapacitat de l'hoste immunosuprimit per prevenir la replicació d'un organisme vacunal . Aquesta vacuna no conté paràsits, sinó proteïnes d'aquest, el que significa que no hi ha organismes vius ni morts que puguin ser virulents per cap hoste, tingui o no tingui un compromís immunològic, el que proporciona un benefici considerable de seguretat.

• Complicacions neurològiques: Aquest tipus de complicacions solen ser conseqüència dels efectes primaris de l'organisme involucrat. Atès que en aquesta vacuna no hi ha organismes vius no és d'esperar que apareguin fenòmens d'aquest tipus.

• Efectes nocius sobre fetus: La vacuna no es comercialitza per a ser usada en animals gestants.

• Es pot originar una resposta inflamatòria a la zona d'inoculació com pot passar amb qualsevol altra vacuna, i en alguns individus susceptibles pot aparèixer hipertèrmia i malestar, encara que és poc comú. 

PERFIL DE SEGURETAT: 

Els resultats d'aquest estudi poden dividir-se en signes generals i locals.

1) Generals:

  -Un cadell vacunat exhibir una lleugera hipertèrmia durant les quatre hores posteriors a la primera vacunació que es va resoldre ràpida i espontàniament. Cap cadell va mostrar hipertèrmia relacionada amb la vacunació després de la segona i tercera dosi.

  -No es va notar cap impacte sobre el comportament general.

  -No es va notar cap diferència en el guany de pes entre els gossos tractats i els gossos control.

  -No es van notar diferències en els paràmetres hematològics entre els gossos tractats i els gossos control.

2) Locals:

  -No es va notar dolor durant la injecció ni amb la palpació suau en el lloc de la injecció en els exàmens als cadells.

  -Van aparèixer inflors locals en tots els cadells vacunats després de totes les injeccions.

 -La grandària màxima d'aquestes inflamacions va ser de deu centímetres, però la majoria van ser detectables només mitjançant palpació tot i haver afaitat la zona. Les inflamacions van aparèixer entre les 4 i 12 hores i totes van resoldre completament en 12 dies, bastant abans del moment de la segona injecció.

  -Es van notar petits nòduls a la zona d'inflamació que van durar un màxim de set dies en quatre i dos cadells després de la primera i segona injecció respectivament. 

PROVA DE CAMP REALITZADA EN DIVERSES RACES 

Es va realitzar sobre gossos amb propietari en zones endèmiques i no endèmiques. Es van utilitzar gossos de diverses races (78 femelles i 73 mascles). 

Després de la vacunació d'aquests animals no es va observar cap efecte advers greu en cap d'ells. 

Altres reaccions:

-Segons el quadre que presenta el laboratori en l'estudi: 

ESTUDI DE CAMP PER AVALUAR LA PERCEPCIÓ DEL PROPIETARI QUE FA A LA SEGURETAT DE LA VACUNA. 

Es van utilitzar 231 gossos (115 mascles i 116 femelles) de 36 clíniques veterinàries de França i d'Itàlia.

Curiosament, a diferència dels estudis de camp comentats anteriorment, només vuit (3,5%) dels gossos participants en aquest estudi van presentar reaccions locals descrites pels propietaris. Només un d'aquests gossos va presentar també un signe general (apatia lleu de curta durada) al costat de la reacció local.

Quatre dels vuit gossos pertanyien al mateix propietari a Itàlia. 

La reacció general més habitual va ser de letargia, que es va descriure en cinc gossos (2,2%), que va ser descrita com benigna per a tots els gossos i la durada no va superar un dia, excepte en un gos que va durar tres dies. 

Quatre gossos van presentar diarrea, i curiosament pertanyien al mateix propietari a França. Es podria tractar per tant d'una diarrea causa d'una altra causa que no fos la vacuna. 

L'estudi de la vacuna inclou també a alguns gossos que sent positius a Leishmània, van ser vacunats, en concret 22. No hi va haver tampoc en ells reaccions dignes d'esmentar. Encara que la vacuna no està registrada per ser utilitzada en gossos positius a Leishmània, sembla que la tolerància de la mateixa és tan bona en aquests gossos com a la resta de la població. 

CONCLUSIONS: 

ESTÀ CLAR PELS ESTUDIS EXPERIMENTALS QUE es pot esperar que TOTS ELS GOSSOS DESENVOLUPEN UNA PETITA INFLAMACIÓ COM A PART DE LA REACCIÓ LOCAL A AQUESTA VACUNA. En un petit nombre de casos això pot ocasionar una sensibilitat o dolor local durant uns pocs dies, però la reacció és autolimitant, sense tractament, en gairebé tots els casos. No obstant això, també és clar que molts propietaris no seran capaços de detectar aquesta inflamació en circumstàncies normals. Igual que passa amb altres vacunes un petit nombre de gossos poden experimentar letargia o lleugera hipertèrmia durant un curt període de temps després de la vacuna. 

LA VACUNA A LA CLÍNICA DIÀRIA 

L'ús de la vacuna està indicat en gossos a partir dels sis mesos d'edat per a proporcionar una disminució significativa del risc d'infecció activa per leishmania infantum o de leishmaniosi clínica. 

La primovacunació consisteix en tres injeccions administrades a intervals de tres setmanes. La immunitat comença quatre setmanes després d'haver completat la primovacunació. Cal una revacunació anual posterior per mantenir la immunitat. 

Què passa si entre les tres primeres dosis es presenta un problema clínic que impedeix complir els terminis establerts de tres setmanes entre unes i altres? La resposta donada pels tècnics del laboratori, va ser que pot allargar el termini entre dosi i dosi, però no més de set dies. 

Què passa si transcorre més d'un any des de l'última dosi i la revacunació anual? La resposta donada pels tècnics va ser que es podria allargar aquest període fins a 3 mesos per no haver de tornar al programa de primovacunació. 

La vacuna ha de ser mantinguda en frigorífic i intentar que arribi a la temperatura ambient abans d'injectar. També és convenient que es realitzi un suau massatge al punt de la inoculació. 

Atès que l'eficàcia de la vacuna s'ha establert en gossos negatius a Leishmània, no se sap l'eficàcia de la mateixa per retardar o prevenir la progressió en gossos ja infectats. A més, una vegada que un gos ha progressat cap a la infecció activa és extremadament difícil revertir la progressió de la malaltia. Per tant es recomana realitzar les proves a tots els gossos abans de la primera vacunació. 

QUINES PROVES HI HA I QUINES SÓN LES MÉS RECOMANABLES? 

• SEROLOGIA (Immunofluorescència indirecta (IFI), ELISA, Test ràpid:

Avantatges: ràpida i econòmica. Els títols elevats estan estretament associats a infecció activa i és gairebé segur que un gos malalt donarà resultats positius. Acceptada com a mesura de cribratge rutinària per a gossos. 

Inconvenients: alguns gossos poden romandre negatius durant uns mesos abans de la seroconversió, per la qual cosa títols negatius o positius baixos poden continuar sent associats a un estat de desenvolupament de la malaltia. 

Si el IFI és negatiu es pot procedir a la vacunació. Existeix encara la possibilitat que el gos sigui portador del paràsit perquè el títol pot trigar uns mesos a elevar-se. 

Si el IFI és + baix (entre el llindar del laboratori i quatre vegades aquest llindar), hauria de realitzar una altra prova IFI tres mesos més tard, igual que passaria si la prova es fes amb fins diagnòstics. Aquest tipus de resultat pot estar associat a un estat de malaltia imminent oa un gos resistent que ha estat lluitant contra la infecció i que no progressarà (almenys en aquest moment) cap a l'estat de malaltia.

Si el següent resultat és negatiu, la vacunació és una mesura assenyada. No obstant això, si la prova segueix sent positiva, no és recomanable la vacunació fins a disposar de més dades perquè es desconeix l'eficàcia de CaniLeish. 

Posem com a exemple que el llindar del laboratori considera que els resultats d'1/20, o inferiors indiquen negativitat, i els resultats per sobre de 1/20 (1/40, 1/80, 1/160, 1/320 ...) indiquen positivitat.

Si el resultat és positiu alt (més de quatre vegades superior al llindar del laboratori) no seria convenient vacunar. Les directrius indiquen que el gos sigui tractat de la mateixa manera que si es tractés d'un gos malalt. 

La mateixa vacunació sol tenir com a resultat títols positius transitoris per IFI o ELISA. No obstant això seria d'esperar que aquests títols hagen disminuït quan arribi el moment de la revacunació anual. En qualsevol cas, les proves serològiques prevacunals només són necessàries abans de la primera vacunació.

• VISUALITZACIÓ MITJANÇANT MICROSCOPI EN EXTENSIONS TENYIDES DE LESIONS CUTÀNIES, LIMFÀTICS, MEDUL.LA ÒSSIA O BAZO:

Avantatges: Si es troba el paràsit, és segur que el gos té la malaltia. 

Inconvenients: Possibilitat de casos negatius fins i tot en cas de malaltia molt greu. No és prou sensible. No és útil com a prova abans de la vacunació. 

-INMUNOHISTOQUIMICA DE LES EXTENSIONS ANTERIORS:

Avantatges: Si és positiva és segur que el gos té la malaltia. Major sensibilitat que la visualització indirecta.

Inconvenients: Possibilitat de resultats negatius fins i tot en casos de malaltia molt greu. 

-CULTIU DE LES MOSTRES ANTERIORS:

Avantatges: Si és positiu és segur que el gos té la malaltia. Major sensibilitat que la visualització amb o sense tincions.

Inconvenients: no es disposa d'aquesta tècnica en les clíniques i és molt lent. 

-PCR:

Avantatges: extremadament sensible, ja que detecta l'ADN del paràsit.

Inconvenients: Una PCR + confirma l'exposició al paràsit, però no confirma la infecció activa. Una PCR positiva no equival a malaltia. 

• PROVES RÀPIDES:

Tenen l'avantatge que podem obtenir resultats en pocs minuts el que permet la vacunació del gos el mateix dia de la prova. El test que llança el laboratori juntament amb la vacuna, té una correspondència adequada amb la IFI, de manera que un gos positiu a aquest test, es correspondria a un gos positiu a IFI amb un títol d'1/100 o superior. No dóna falsos positius per altres paràsits hemàtics com Babesia, Ehriliquia, Anaplasma, etc. Un resultat negatiu en aquest test permet la vacunació. A més, aquest test no dóna resultats positius en gossos vacunats no infectats perquè reconeix elements del paràsit que no estan presents en la vacuna.

En cas que el test de positiu baix en l'escala IFI (entre el llindar de positiu per al laboratori i quatre vegades aquest valor), cal repetir la prova en tres mesos.

El títol obtingut és positiu alt en l'escala IFI (major o igual a 4 vegades el del laboratori) el que suggereix que el gos està desenvolupant la malaltia. 

És imprescindible que el gos que hagi de ser vacunat, estigui degudament desparasitat el que no deixa de ser un requeriment habitual per a qualsevol vacuna. 

És important esmentar que el laboratori recomana no vacunar gossos que estiguin prenent medicació immunosupressora (corticosteroides i immunosupressors (ciclosporina, azatioprina ...) No obstant no hi hauria cap problema a suspendre aquestes medicacions durant els períodes vacunals, si és que la salut de l'animal ho permet , i tornar-la a administrar amb posterioritat. 

Quant a la vacunació en gossos grans, no és recomanable en gossos de més de 12 anys, però aquesta dada haurà de ser valorat en funció de la raça del gos, i en el risc que pugui córrer si no rep la immunització.

La recomanació actual consisteix a separar el moment de la vacunació amb CaniLeish de la resta de vacunes un mínim de dues setmanes.

Text i imatges obtingudes de la monografia del producte CaniLeish editada per Laboratoris Virbac.